The Derivatives of the Latin Suffix -ĭtĭa in Catalan

Apstrakt

En aquest article hem estudiat l’evolució doble, a -ea i -esa, del sufix llatí -ĭtĭa en català (pauperĭtĭa > pobrea, pobresa), prenent en consideració l’estat medieval de la llengua, la distribució dialectal de cada terminació i les possibles raons que propiciaren l’hegemonia de cadascuna d’elles. Per a conéixer l’estat real d’aquestes dues terminacions en català antic i la seua evolució n’hem analitzat el comportament en un elenc de 23 obres, a fi i efecte d’establir el nombre d’ocurrències de cada terminació, la seua predominança segons la zona dialectal on s’ubiquen els títols analitzats i les preferències, si n’hi ha, de determinats lexemes per una o altra terminació. Els resultats són que totes dues terminacions eren corrents i antigues en català medieval, que no n’hi ha una que anticipe l’altra, i que sí que es detecten preferències territorials (més puixança del sufix -esa com més al nord, i predomini de -ea al sud de l’àrea lingüística catalana). A tall de conclusió, hem proposat un factor fonètic (el vocalisme, en concret les realitzacions de a i e) com a possible element decisiu en l’assentament d’un o l’altre sufix, a més de l’influx de l’adstrat occità com a incentiu del sufix -esa.

Paraules clau: Sufixos catalans -ea i -esa, distribució dialectal i literària antiga de sufixos catalans, predomini modern de sufixos catalans, vocalisme àton català, -s- antihiàtica, adstrat occità.