ELS REFLEXOS DEL SUFIX LLATÍ -ĬTĬA EN CATALÀ

Autores/as

  • Joaquim Juan Mompó Rovira Conselleria d’Educació de la Generalitat Valenciana

DOI:

https://doi.org/10.18485/beoiber.2017.1.1.2

Resumen

En aquest article hem estudiat l’evolució doble, a -ea i -esa, del sufix llatí -ĭtĭa en català (pauperĭtĭa > pobrea, pobresa), prenent en consideració l’estat medieval de la llengua, la distribució dialectal de cada terminació i les possibles raons que propiciaren l’hegemonia de cadascuna d’elles. Per a conéixer l’estat real d’aquestes dues terminacions en català antic i la seua evolució n’hem analitzat el comportament en un elenc de 23 obres, a fi i efecte d’establir el nombre d’ocurrències de cada terminació, la seua predominança segons la zona dialectal on s’ubiquen els títols analitzats i les preferències, si n’hi ha, de determinats lexemes per una o altra terminació. Els resultats són que totes dues terminacions eren corrents i antigues en català medieval, que no n’hi ha una que anticipe l’altra, i que sí que es detecten preferències territorials (més puixança del sufix -esa com més al nord, i predomini de -ea al sud de l’àrea lingüística catalana). A tall de conclusió, hem proposat un factor fonètic (el vocalisme, en concret les realitzacions de a i e) com a possible element decisiu en l’assentament d’un o l’altre sufix, a més de l’influx de l’adstrat occità com a incentiu del sufix -esa.Paraules clau: Sufixos catalans -ea i -esa, distribució dialectal i literària antiga de sufixos catalans, predomini modern de sufixos catalans, vocalisme àton català, -s- antihiàtica, adstrat occità.

Citas

Badia i Margarit, Antoni Maria. Les Regles de esquivar vocables i “la qüestió de la llengua”. Barcelona: Institut d’Estudis Catalans, 1999. Imprès.
Colón, Germà. «Observacions al Diccionari de la rima». Boletín de la Sociedad Castellonense de Cultura, 34 (1958): 290‒305. Imprès.
—. Les Regles d’esquivar vocables. Autoria i entorn lingüístic. Barcelona: Institut d’Estudis Catalans, 2001. Imprès.
—. De Ramon Llull al Diccionari de Fabra. Acostament lingüístic a les lletres catalanes. Barcelona: Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 2003. Imprès.
Coromines, Joan (ed.). «Les homilies d’Organyà. Edició crítica millorada i anotada». Entre dos llenguatges, vol. I. Barcelona: Curial, 1976. Imprès.
—. Lleures i converses d’un filòleg. Barcelona: Club Editor, 1983. Imprès.
DCVB = Alcover, Antoni i Moll, Francesc de Borja. Diccionari Català-Valencià-Balear, vols. I‒X. Palma de Mallorca: Editorial Moll, 1993. Imprès.
DNV = Diccionari normatiu valencià. Web. 14 gen. 2017.
Giner i Marco, Josep. Obra filològica completa (1931‒1991). Paiporta: Denes, 1998. Imprès.
Gulsoy, Joseph. Estudis de gramàtica històrica. València / Barcelona: Institut Universitari de Filologia Valenciana / Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 1993. Imprès.
Juan-Mompó, Joaquim. L’obra editada del canonge Teodor Tomàs (València 1677‒1748). Estudi lingüístic i edició. València: Universitat de València (CD-ROM. ISBN: 978-84-370-6798-8), 2007. Imprès.
Rafanell, August i Valsalobre, Pep (2000): «“Català” i “valencià” al primer Cinccents. A propòsit de dues edicions de l’Espill de la vida religiosa». Caplletra, 27 (2000): 137‒165. Imprès.
Sanchis Guarner, Manuel. Gramàtica valenciana. València: Editorial Torre, 1950. Imprès.
Schmid, Beatrice. Les «traduccions valencianes» del Blanquerna (València 1521) i de la Scala Dei (Barcelona 1523). Barcelona: Curial / Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 1988. Imprès.
Veny, Joan. Escriptura i oralitat a Mallorca. Mallorca: Editorial Moll, 2003. Imprès.

Descargas

Publicado

2017-05-17

Cómo citar

Mompó Rovira, J. J. (2017). ELS REFLEXOS DEL SUFIX LLATÍ -ĬTĬA EN CATALÀ. BEOIBERÍSTICA - Revista De Estudios Ibéricos, Latinoamericanos Y Comparativos (ISSN: 2560-4163 Online), 1(1), 27–42. https://doi.org/10.18485/beoiber.2017.1.1.2

Número

Sección

LINGÜÍSTICA